En Pep Ventura quan va modificar la cobla, va sumar, i va introduir-hi més instruments. La va modernitzar de tal manera qué avui en dia encara té validesa.
Però l'afany mal entès d'alguns directors (que mereixen tots els meus respectes) han fet un pas enrere i ha restat.
Ja fa temps que un director d'una cobla de prestigi va prescindir de l'introit del flabiol en els concerts. Tot seguit s'hi va afegir una de les primeres cobles de Girona, i també una de Barcelona. L'argument és que si hi ha director no fa falta introid. Molts de nosaltres pensem que més aviat ho han fet per justificar la seva presència. Hi ha una prestigiosa cobla de l'Empordà que no porta director o, millor dit, el director està tocant com els altres músics.
Ens preguntem: Fa falta director per tocar sardanes de concert en un esnenari ?
Hi ha quelcom diferent a l'hora d'interpretar una sardana amb director o sense ?
Ara caldrà que els que no estem d'acord amb aquesta alteració de la cobla, ens ho pensem dues vegades abans d'anar a concerts on això passa. Com que si hi anem no ens podem posar a xiular per mostrar el nostre desacord, doncs optarem per no anar-hi.
Per un altre costat, qué passa si l'entitat que contracta la cobla vol que es faci l'in-
troit ? Suposo que aquestes cobles han de ser flexibles, perquè a la fi qui paga mana.
Segurament els més intel.lectuals, els periodistes relacionats amb el món de la cobla
i els que es creuen que en saben més, diran que aquest escrit està mancat de continguts. Tindran, suposadament, mil raons per rebutjar-lo, però jo els hi dic ja ara que aquesta opinió meva està fonamentada i la comparteixen molta gent consultada. La majoria no
està d'acord a suprimir l'introit. Si es fes una enquesta, estic segur que es confirmaria
aquest desacord.
Finalment, m'agradaria respostes dels que no estan d'acord amb mí, però que fos d'una manera educada i sense fer servir els tòpics de sempre, que estan molt sentits, de que som carques, retrògrads, d'una altra galaxia... Tot en nom de la suposada renovació.
Em sembla evident que tots els punts de vista són dignes de tenir en compte, perquè la veritat i la raó està molt lluny de tenir-la algú de manera absoluta.

En el marc del Saló de Filatèlia de Barcelona, que es celebrarà a l'Avinguda de la Catedral entre els dies 15 i 18 d'octubre, enguany tindrà lloc la presentació d'un segell dedicat a la sardana Crec que és prou important per una dansa i cultura que sovint són ignorades, que la sardana s'immortalitzi en un suport (el segell) que passarà a formar de milions de col.leccionistes de tot el món. Malgrat que els segells han deixat de ser uns elements habituals en les correspondències, substituits pel franqueig automàtic o els correus electrònics, la filatèlia continua éssent un referent per a moltíssima gent. Les Cobles Sabadell i Sant Jordi Ciutat de Barcelona, i la Colla Violetes del Bosc seràn, entre altres, protagonistes d'aquest event. De fet, és la Colla Violetes del Bosc la imatge del segell.

QUO VADIS?
Fa temps que observo que el camí de la sardana és... no sé, potser diria erràtic. Crec que s'està jugant amb la nostra bona fe que tot s'hi val; diria que ens volen canviar els gustos per la nostra música i també per la cobla.
Actualment, quan vas a escoltar un concert on s'estrenen sardanes, has d'anar predisposat a passarho, amb sort mig bé i amb no tanta sort bastant malament, ja que segons quins programadors i autors hi intervinguin sembla que no ens vulguin fer passar per un camí fàcil i planer, sinó que et fan passar, vulguis o no, per una drecera una mica perillosa. A mi ja m'estaria bé anar per una drecera o un trencall, si això comportés gent nova a la sardana i que, a més, els músics fossin reconeguts per aquesta gent nova i jove, com uns grups musicals que els fan patxoca i els tramet trempera per passar una vetllada molt xufa. Però veig que més o menys sempre som els mateixos i vulguis o no ens trobem ficats al mig d'aquesta drecera i no ens toca altre remei que aguantar.
Però es nota que molta gent fa cara de pomes agres. A les estrenes de sardanes, encara hi ha una barreja força interessant, però les estrenes de l'apartat que en diem música de cobla, aquestes músiques actuals tan tècniques, la majoria de les vegades és un petit martiri. Saps el començament però no saps el final i veus que per molt que s'hi esforcen director i músics perquè agradi, la majoria de les vegades no ho aconsegueixen i se't pot fer etern.

I si la peça és d'allò que en diuen per encàrrec aleshores la cosa pot arribar a nivells veritablement perillosos perquè, també de manera genèrica és clar, acostuma a passar que són compositors que no coneixen a fons la cobla i el resultat és un autèntic nyap. lla prova la tenim que aquestes obres no es programen gairebé mai més.
En aquests casos, jo em pregunto què hem de fer nosaltres. Se suposa que tenim dret a expressar la nostra opinió. No pot ser que per cortesia ho haguem d'aplaudir tot. Anys enrere quan unes obres o uns autors no agradaven, hi havia grans controvèrsies i fins i tot s'arribava a grans bronques. Jo no vull pas això, però sí que crec que un bon i respectable silenci, seria una bona manera de protestar i així molts compositors potser s'adonarien que volem que la seva inspiració sigui més del cor i no tant de la tècnica.
Crec que hem de mirar de fer tornar les sardanes i la música per a cobla pel camí natural i deixem-nos de dreceres. Hom podrà dir que contra gustos..., però escolto moltes opinions i som moltíssims els que pensem així. Jo animo a fer que siguem valents i mirem de fer visible el resultat del nostre gust: si ens agrada, aplaudim. Si no ens agrada, quan ensenyin la particel.la o surti el compositor a saludar, és el moment de fer un verdader mutis i res de fer aplaudiments d'aquells que fem gairebé de rutina. Res de gentileses. És la millor manera de dir que no ens ha agradat.

DE LA REVISTA ROTLLANA Nº 121, DEL MES DE JUNY. EN PERMÍS EXPRÉS DEL SEU AUTOR EL SENYOR TOMÀS MOYA.

El nostre comentari: Que està pasant en el món de la sardana?. Aquest escrit ha estat contestat d'una manera ràpida i amb les floritures de sempre, per part del autor de "Toc de Cobla del diari avui corresponent al dia 8 de juny d'enguany, que també reproduïm més avall. I com diem sempre que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions. Està clar que uns tenen la força dels mitjans, de certes institucions i federacions, i actuan de manera que sembla que només ells en tenen la veritat de tots els problemes del món de la sardana. Altres tenen molts pocs de mitjans per expressar les seves ideas, i també són dignes de tenir en compte. jaume

No per a sardanistes
JOSEP PASQUAL
Alguns membres de les faccions més extremistes del sardanisme, en una mena de competició de "a veure qui la té més grossa" (la passió per la sardana, esclar), proposen als fórums propis que als concerts de cobla no s'aplaudeixin les obres que no siguin del seu gust, cosa que més o menys significa: les que no s'acullin als cànons festius o al romanticisme clàssic. Apostar per la castedat i la inviolabilitat pot ser una via, però posar bastons a les rodes de l'evolució té el risc que, de tanta protecció, la sardana s'ofegui en la cotilla del seu gloriós passat. Contra gustos no hi ha disputes, però es fa curiós que l'opció sigui no aplaudir les novetats: és tremendament més còmode no anar-hi quan es programin. Fins i tot, més sa,
Per sort, la vida artlstica de la cobla i la sardana actuals és molt més inquieta i això genera camps d'expressió diversos en què tothom troba la seva àrea Així ho entenen íes Joventuts Musicals de Sabadell, que demà al vespre proposen en la seva cita coblístlca del Festival Internacional de Música un programa basat en obres d'ampli ventall estètic i reconeguda solvència artística encarregat a la cobla Mediterrània. l'obra per a guita"" i cobla D'ací, d'allà, Dalí, de Joan Lluís Moraleda; la Simfonieta concertant, de Joan A. Amargós, per a cobla, violi, violoncel i piano; l'obra per a cobla i percussió llatina Echu mingua, d'Esteve Molero, i la Fantasia sobre temes hongaresos, de Franz i Hans Doppler, per a cobla i dos flabiols, oferiran moments d'esplendor per a l'evolució de la música de cobla amb solistes com Jordi Codina, Isabel Gregori, Bernat Castillejo, Roger Soler, Manel Martinez i Jordi Viiaprinyó. Cap sardana i moltíssima música. Una perla per als sentits d'accés restringit a melòmans sensibles que es deixin enamorar per les noves aportacions

El comentari: O sigui que per vostè totes aquestes noves aportacions són bones i s'han d'aplaudir. Deixi'm dir-li que està completament equivocat,
Si agraden sí que aplaudirem, però si no, no aplaudirem i, fins i tot, si convé, ho criticarem.
Com es pot creure vostè que tot allò nou hagi de ser de qualitat... Aixó no és posar bastons a les rodes, i a més a més qui és vostè per dir que en aquets concerts no hi anem? Aquí no hi ha extremisme de cap classe, més aviat sentit comú.
La conservació de la nostra dansa no passa pel extremisme de vostè.
Li aconsellem que deixi aquest to sarcàstic que de vegades el caracteritza, no mengi tantes ametlles amargues, que la vida és bella home...
De la seva faceta de crític musical, nosaltres preguntem que com a tal, vostè deu tenir algun "doctorat" en composició, harmonia, director de orquestra o altres títols que el puguin acreditar com a crític musical perquè pensem que sols pel fet de saber llegir una partitura o haver tocat la tible (sempre de segon) no n'hi ha prou.
Sàpiga que no hi ha res personal envers vostè, però és que els seus escrits no els comparteix tothom, i això fa que vostè
no tingui la veritat absoluta en res. De fet, la veritat absoluta no la té ningú. juliol 2009

LA SARDANA REGNARA PER DAMUNT DE TOT.

Gairebé sempre veiem que són negatius tots els articles que apareixen en els miljans de comunicació sobre la sardana, amb sàtires pecaminoses o llastimoses. També veiem i ho fem constar, que la sardana no és notícia sobirana en els nostres miljans. En passen molt d'ella. Segons els comentaris dels responsables televisius, diuen que no tenen prou audiència i els responsables dels diaris asseguren que no hi ha prou ciutadans que hi tinguin interès. Per això anem reivindicant sempre el mateix, tot fent el nostre camí sardanista, gaudint de la sardana gràcies sobre tot, a que hi han Agrupacions Sardanistes que tenen prou cura de tenir bones cobles en les programacions i de combinar amb certesa les audicions. De saber acollir al màxim als sardanistes, que amb la fe i la esperança, algun dia potser haurem canviat el "xip" dels obstinats periodistes i millor seria que aquest "algun dia" els veiéssim a ells ballant sardanes.
Com a mostra detractora, l'article periodístic que va escriure Toni Cruanyes, amb el pèssim títol de: "La mort anunciada de la sardana" en el diari AVUI, del18 d'agost de 2008. Són fets denigrants, escrits per persones alienes al món sardanista i que per tant, la seva opinió, per nosaltres, que la sentim tan segura i nostra, que la venerem com a reina nostra, mai un pobre i mal intencionat comentari tindrà la fermesa, la credibilitat, d'estar ben matisada i menys d'estar ben contrastada, abans de llençar-la als lectors en general, sinó que llencen la pedra, amagant la mà, sense cap responsabilitat assumida i sense una mica de consciència, al mal aliè que pot produir la seva total ignorància sardanista. Però sí que ens sentim ferits d'esperit.
Actuant així, el que fan és fer córrer tinta i vaticinar el que pensen del que no saben res, però n'opinen per ser espectaculars, encara que pequin d'insensats hipòcrites. Com a fet rellevant, mai s'entretenen en publicar notícies dels llibres que s'escriuen sobre la sardana, de la seva evolució o fer lloances als mestres que composen, per la seva acurada feina... o descriure i remarcar les fites sardanistes assolides amb èxit d'organització, de bona acollida i de participació. De l'alt nivell musical que tenim avui dia a les cobles i molts més detalls que posseeix la sardana actual. Aquests detractors sardanistes, estan amagats sempre darrera la mata a punt de trair-nos. Nosaltres però, no els hi tenim por, molt al contrari. Nosaltres hem de procurar de que, tant a la vista dels detractors, com al gaudi dels sardanistes balladors, hi hagin menys entrebancs, discussions innecessàries i molta germanor, aquesta és l'eina que crec que hem d'utilitzar per combatre'ls, encara que els seus ulls no ho vegin igual i sí d'un altre color.
Sobre aquest mateix fet comentava l'escriptor sardanista Lluís Subirana de Sabadell, que per a quan estava anunciada la mort de la sardana, per l'any que ve?, d'aquí 10 anys?, o d'aquí 50 anys?, perquè dit així i tal com van les coses al nostre país aquests darrers anys, també podríem escriure sobre coses més greus com, per exemple, la mort anunciada de la llengua catalana o la mort anunciada del catalanisme. Però, val més que tornem a la sardana i al seu futur. Els nostres cors idealistes ens diuen constantment que ella "Serà la Reina per damunt de tot".
La sardana no és solament un ball, la sardana és alguna cosa més i aquesta cosa més és un conjunt inseparable de sentiments, primer perquè ens representa a tots els catalans i des d'aquí reivindiquem que sigui la "Dansa Nacional de Catalunya", que encara no està reconeguda com a tal. És també un conjunt d'idees, tant de país com de convivència, de bones sensacions catalanes i catalanistes, de bones costums i tradicions i sobre tot de que és la nostra representant de fe, per ser "bons i catalans", alhora que pacients i bons sardanistes, embogits per la seva música i per la bona germanor que ella comporta al compàs del seu beneït "tot són pops".

25è ANIVERSARI DE LA COORDINADORA SARDANISTA DE L'HOSPITALET

DIAS 8 I 9 DE NOVEMBRE DE 2008.

La Coordinadora Sardanista de L'Hospitalet es va fundar l'any 1983, dintre
del Patronat de Cultura de l'Ajuntament de L'Hospitalet
La formaven sardanistes vinculats al Foment Folklòric Sardanista del Centre Catòlic, als Amics de la Sardana de Sant Josep i colles de Bellvitge i de Santa Eulàlia. EI primer president va ser Andreu Trias.
Al cap d'un any la Coordinadora ja era present a tots els barris de la Ciutat. Organitzava ballades anuals en cada barri, una d'elles coincidint amb la festa major de cada zona. Actualment la Coordinadora organitza, junt amb els grups sardanistes que l'integran, una mitjana de quaranta audicions cada any, repartides per tots els barris de la ciutat, tenint cura que aquestes no coincideixin les unes amb les altres.

Som d'una Coordinadora
que la sardana seveix
i pregonem a tothora
que aquesta dansa ens uneix.
Sempre el braç ben fort
sempre el braç enlaire
sempre dins del cor
l'esperit dansaire.
Sardana tan nostra
que'ns encens el rostre
i ens omples de pau
sota el cel blau.
Aixequem el cant
companys, que ja és hora
donem-nos les mans
sona la tenora.
Ara el peu esquerra,
ara el peu dret,
petjém bé la terra,
de l'Hospitalet.
Andreu Tries

EL PROGRAMA D'ACTES:
Dia 8 de novembre de 2008, a les 19 h. Auditori Barradas
Concert de presentació del nou disc del 25è aniversari de la Coordinadora, amb sardanes dels mestres compositors, tots
ells fills de L'Hospitalet. Cobla Vila d'Olesa.

Dia 9 de novembre - A les 10 h.
Església de Santa Eulàlia de Mèrida. Tradicional Missa del Sardanista, amb la cobla Vila d'Olesa.

Durant l'ofertori, la Coordinadora va ballar una sardana a l'altar major.
A la Plaça de l'Ajuntament, Esmorzar de germanor.
Seguit d'una audició de sardanes amb la cobla Vila d'Olesa.
Recital de poesia amb el grup Verba i ofrena floral al Monument de la Sardana, amb una glossa sobre els 25 anys de la Coordinadora, a càrrec de les autoritats presents a l'acte.

A la sala polivalent de La Farga, dinar de germanor amb l'assistència de l'Alcaldessa, Senyora Núria Marin i Martínez.
Fi de festa amb ball i gresca, per la cobla Vila d'Olesa. (no hi va faltar la sardana Ma terra plana)

Importantíssima la tasca de la Coordinadora, que de vegades no fa falta anar a fer el ridícul fora del nostre país ("Pequin")
a promocionar la sardana d'una manera no massa clara, quan aquí hi ha molta feina a fer, com per exemple a les escoles. Tots aquells que es vanaglorien de treballar molt per la sardana fora del nostre païs, ho haurien de fer anant a ensenyar sardanes a les escoles, promocionant la sardana d'una manera més eficient a casa nostra.

També el grup sardanista va celebrar el passat 15 i 16 de novembre el seu 23è aniversari. El dissabte dia 15 a les 18.30 a la Sala d'Actes del nou espai cultural. Acte poètic, recital de poesia a càrrec del grup de Poesia Tot Bellvitge amb obres de autors hospitalencs, i d'altres .
Demostració de Tai-txi a càrrec dels professors Anna Molina i Santiago Vilches.
Sardanes per la cobla "Amics de la Música de Bellvitge,van interpretar dues sardanes de concert, i tres més per ballar les colles "Joia Catalana" de Barcelona-Hospitalet, "Nova il-lusió" i "Tot Bellvitge".
El diumenge dia 16 a les 12 del migdia Audició de sardanes i trobada de colles veteranes. Cobla Vila d'Olesa.
A Bellvitge una gran barriada de L'Hospitalet, també està present la sardana. Enhorabona a tots els qué treballen per la difusió de la sardana en aquesta Gran Ciutat.

LA GRAN POLSEGUERA DE PEQUIN
Encara a hores d'ara no sabem amb certesa que va passar a Pequin, si és veritat que es va prohibir exhibir els símbols de Catalunya a l'hora de ballar sardanes, si és veritat que és va presentar la sardana com un ball espanyol aleshores sí que s'havien de retirar i no fer el joc a un país on no es respecten els drets humans i que encara està vigent la pena de mort. Ens a sobtat molt que ni el President ni el Vi-ce-president de la FUS,( Fundació Universal de la Sardana) hagin aclarit els fets que comentem, i deixar que un periodista i un músic es tirin els plats pel cap, amb escrits malsonants, que ratlla'n a la grosseria i l'insult personal.
A continuació reproduïm els escrits d'un i l'altre, que cadascú es cregui el que vulgui. Si que lamentem aquests fets, que a la fi van en detriment de la sardana. - setembre 2008

Nº 1

(Víctor Alexandre)
EI passat 27 de juliol, al Parc Di Tan (Temple de la Terra) de Pequín, dintre dels actes previs als Jocs Olímpics que se celebraran en aquella capital a partir del 8 d'agost, va tenir lloc una exhibició de sardanes a càrrec d'una representació nacional catalana formada per dotze dansaires i onze músics de diferents cobles. Aquest acte, organitzat per la Fundació Universal de la Sardana (FUS), una entitat que abans de partir cap a la Xina va ser acomiadada pel president del Parlament, Ernest Benach, no va poder exhibir la bandera de Catalunya ni cap altre símbol nacional per prohibició expressa de les
autoritats xineses. De fet, no sols es va prohibir la projecció simbòlica de Catalunya sinó que la sardana va ser presentada com una dansa "espanyola". No havia passat mai això. La Fundació Universal de la Sardana, a banda d'organitzar la ballada de sardanes més multitudinària de la història el 1992, amb motiu dels Jocs de Barcelona, havia actuat en els actes previs als Jocs d'Atlanta, el 1996, als de Sydney, el 2000, i als d'Atenes, el 2004, sense que la presència de la bandera i altres símbols catalans suposessin cap problema. Aquesta vegada, però, no ha estat així perquè hi ha hagut una coincidència d'interessos hispanoxinesos. S'han trobat dos nacionalismes que tenen la mà trencada en qualitat d'escanya pobles. La clàssica cerrazón espanyola casa molt bé amb l'encegament xinès. Amb tot, n'hi hauria hagut prou amb una recomanació de les autoritats espanyoles perquè les xineses haguessin donat via lliure a la FUS. Però, és clar, si en lloc d'això els dius a porta tancada que "aquests catalans volen el mateix que el Tibet" ja has aconseguit el que volies. AI capdavall, la unitat de destí de la Xina, com l'espanyola, és d'arrel divina i necessita mostrar-se solidària amb la tirania. Altrament, no es reconeixeria en mirar-se al mirall.
Tanmateix, una cosa és el comportament de les autoritats xineses, en connivència amb les espanyoles -"Si guanya Zapatero, guanya Catalunya"-, i una altra el de la FUS. Si als primers els ha faltat cultura democràtica, els segons han demostrat molt poca dignitat. És molt lloable l'objectiu de la FUS de difondre la sardana arreu del món, però d'un patetisme esborronador amagar-ne la identitat. Hom els diu "us escoltarem sempre que renuncieu a ser qui sou" i ells s'hi avenen amb la submissió pròpia d'un esclau. Magnífic. Tot un exemple a seguir. Si, a més, els haguessin demanat que ballessin a la gatzoneta també ho haurien acceptat. "Ja que som a la Xina..., oi?

Hi ha comportaments que fan sentir vergonya aliena, francament, i la incapacitat de la FUS per posar en evidència el totalitarisme xinès i fer-se respectar tot dient "actuarem com a catalans o
no actuarem" està en la mateixa línia. Com pot reivindicar-se algú que no creu en ell mateix? EI submís, per més raó que tingui, sempre defuig el conflicte. Per això els membres de la FUS van ser incapaços de crear un conflicte diplomàtic en veure's menyspreats com a catalans. Quin horror portar la contrària a les autoritats xineses, quina vergonya aparèixer en els telenotícies defensant Catalunya, oi que sí? És molt millor ser notícia per fer justament el contrari. És una manera com una altra de cobrir-se de glòria. A tocs de tenora.

Nº 2

RESPOSTA A VÍCTOR ALEXANDRE BENET (Jesús Ventura)
En primer lloc, vull dir que lamento molt haver d'escriure aquest comentari. Fa molts anys que el conec, Sr. Víctor Alexandre, ja des de la seva època a Ràdio 4, i sempre li he professat una admiració callada i respectuosa. El pas dels anys et mostren a la gent tal i com és, o com s'ha tornat, i aquest article seu "Totalitarisme xinès i indignitat catalana" m'ha fet descobrir un periodista al que no reconec. Potser l'havia sobrevalorat. Tant li fa. Anem al gra.
La paraula "indigne" al diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana té la definició següent: Que no és digne d'alguna cosa o d'algú. No gens digne, vil, roí.
Utilitzar bé les paraules hauria de ser una de les característiques principals d'un bon periodista. Crec que quan hagi acabat de llegir aquest article pensarà que "indignitat
catalana" és una definició excessiva i fora de lloc. El que no sé és si tindrà la dignitat de corregir i rectificar el seu comentari.
D'altra banda vull descartar la mala fe i vull que quedi clar que atribueixo els seus errors a la desinformació i falta de documentació. No l'eximeix de culpa però en alguns cassos es pot considerar un atenuant.
Som-hi doncs. El gran error de la FUS (Fundació universal de la Sardana), pel que sembla, és no haver pogut "exhibir la bandera de Catalunya ni cap altre símbol nacional". De quins altres símbols nacionals parla, Sr. Alexandre? La llengua, potser? Li faig saber (és obvi que no ho sap) que totes les intervencions oficials i no oficials dels dirigents de la FUS a Beijing van ser en català; la FUS es va preocupar de fer acompanyar l'expedició d'una traductora oficial del xinès al nostre idioma (n'hi ha solament tres de titulades al nostre país), precisament per procurar que el castellà no esdevingués l'idioma vehicular fàcil en una ocasió com aquesta. O potser es refereix al contingut de l'actuació? Una acurada selecció de dansaires i una cobla que vostè no es digna ni a anomenar (potser tampoc la sabia), la Cobla de Cambra de Catalunya, amb més de 30 enregistraments discogràfics en els darrers 10 anys. Tal vegada pensa que hi havia de ser present la rumba catalana? És que la sardana no és simbòlicament prou catalana? I la tenora i el flabiol? I els noms de compositors com Morera, Toldrà, Viladesau, Serra, etc.? No són símbols prou catalans? De quins símbols parla, Sr. Alexandre?
Sàpiga, Sr. Alexandre, que Els Segadors van sonar a la Xina aquest mes de juliol, malgrat les prohibicions i les conxorxes hispano-xineses (quina imaginació!). En una ballada feta sense permís de les autoritats locals i a l' esquena d'en Zapatero, a la terrassa de l 'Hotel que ens hostatjava i oferta a tots els clients. Potser en una certa clandestinitat, però van sonar dignament. O és que gosaria tractar de indignes a tots els lluitadors clandestins (grans, petits i insignificants com nosaltres) de la nostra història?.
Només la senyera hi va ser absent. Per cert, no la veig tampoc a la seva independentista plana web? Que se n'ha oblidat? De quin país demana la independència vostè?
Seguim amb les genials frases seves: "De fet, no sols es va prohibir la projecció simbòlica de Catalunya sinó que la sardana va ser presentada com una dansa"espanyola".
No havia passat mai, això ". És evident que ha voltat poc Sr. Alexandre. Els que fa més de 30 anys que anem pel món ensenyant el que és la cultura catalana n 'hem viscut de tots colors. Com pot dir que no havia passat mai això? Troba digne fer aquestes afirmacions gratuïtament?
Amb una frase coincideixo absolutament amb vostè: "Hi ha comportaments que fan sentir vergonya aliena ". Sí senyor. El seu article és un clar exemple de com es pot fer periodisme- ficció a base de desinformació i gosadia. La ignorància és realment molt atrevida, però si aquesta és a més a més conscient, aleshores passa a ser insensata, diria que indigna (li sona aquesta paraula?)
La defensa dels símbols i el reconeixement d'un país, d'una nació, és feina de tots però, sobretot, i quan parlem d'actes oficials a l'estranger, feina dels dirigents i dels polítics. Les expedicions com la de la FUS a Beijing són essencialment artístiques, i ho seguiran essent sempre que no se n'aprofitin alguns periodistes tendenciosos.
Els que anem pel món mostrant la nostra cultura, i especialment els que ens dediquem a la cultura popular, no tenim ni els recursos, ni la força diplomàtica per imposar massa condicions, però tenim l 'habilitat i l'experiència de moltes batalles, el convenciment de que el que fem val la pena i és útil, la pell dura per suportar articles com el seu i, això sí, la dignitat íntegra, Sr. Alexandre, no es pot imaginar vostè amb quin grau d'integritat tenim la dignitat.
Segurament alguns dels que he esmentat dos paràgrafs enrere no poden dir el mateix.

Nº 3

RESPOS TA A JESÚS VENTURA. Victor Alexandre.
No entraré en les barbaritats que el senyor Jesús Ventura arriba a dir sobre la meva persona i la meva pàgina web. D'entrada jo no sóc una entitat ni vaig pel món representant els Països Catalans (per cert, n'ha sentit parlar?). El meu pensament sobre els drets nacionals del meu país estan escrits a la capçalera i parlen molt més clar que les banderetes que porten certs catalans en el sentit més folklòric del terme.
La FUS té dret a fer ballades de sardanes al carrer, als hotels o als celoberts, és clar que sí. Però una cosa són els actes oficials i un altre els merament lúdics. l la notícia, no pas difosa per mi sinó per la televisió nacional de Catalunya, va
ser que la FUS no havia mostrat la bandera de Catalunya i havia acceptat que es digués públicament "sardana espanyola" per decisió de les autoritats xineses. A més, en vam veure les patètiques imatges. L'acceptació d'aquests requisits per part de la FUS és una indignitat totalment ofensiva per als catalans. Si no tenen valor per defensar l'exhibició d'una bandera, que, a més, és totalment legal, poc valor tindran per defensar coses més elevades.
Quan hom creu de debò en els seus drets, no tolera el que va passar a Pequín. És patètic això d'acceptar mostrar-se com si es fos un altre. Dignitat és fer les maletes i marxar o, encara millor, convocar abans una roda de premsa i blasmar les autoritats xineses per la prohibició d'una bandera totalment legal. Senyor Ventura, dignitat és no anar d'espanyolet pel món. Allà on no s'accepta la nostra identitat no hi hem d'anar a fer res.
Quan parlo de símbols, em limito a transcriure el que va dir TV3: prohibició de tota mena de símbols. Diu que van portar una traductora xinesa? Molt bé. Perfecte. I de què va servir si a l'hora de la veritat el text parlava de "sardana espanyola"? No hi va haver cap membre de l'expedició amb un mínim de dignitat que es plantés i que digués "jo no passo per aquesta humiliació"? No és racisme l'obligatorietat d'amagar la identitat catalana?
El senyor Ventura perd els papers quan, incapaç d'admetre la seva covardia, necessita atacar-me dient falsedats. Talment com si jo no considerés la sardana prou catalana. Arriba a dir que he trobat a faltar la rumba (111). Senyor Ventura, vostè sap el que es diu? Els nervis fan dir moltes bestieses, controli'ls. També em parla de Morera, Toldrà, Viladesau, Serra, etc. Sí senyor, hi estic d'acord, grans compositors catalans. Perfecte. I de què serveix si a l'hora de mostrar-los al món els presentem com a compositors de "sardana espanyola"?
Vostès no fan política, oi? Només són una entitat cultural i l'objectiu del seu viatge a Pequín era només artístic. Ah, sí? Aleshores perquè van acceptar un
comiat institucional davant el president del Parlament de Catalunya? Si vostès no fan política, què hi feien allà? EI president del Parlament no acomiada tots
els catalans que viatgen cada dia a la Xina, oi que no? Si va fer una excepció amb vostès va ser perquè hi anaven en representació de Catalunya, no
pas d'Espanya. Si no fan política, dediquin-se a ballar a les terrasses dels hotels com ho fan a títol personal altres músics i deixin-se de Parlaments i de càmeres de televisió. Així podran difondre la "sardana espanyola" arreu del món sense que els compositors catalans es revoltin a la seva tomba.
Dignitat, senyor Ventura, dignitat.
Víctor Alexandre

Sucós el tema oi?. Nosaltres ens dóna l'impresió que en aquests escrits hi ha dos tendències polítiques enfrontades, "( malament quan es barreja la política en temes culturals)" per altra banda entenem que hi ha qui és pensa que té la veritat absoluta, quan aquesta no existeix enlloc, i quan fa gala que només ell treballa per la sardana, està molt equivocat. A Catalunya per sort hi ha infinitat de gent que treballa per la difusió de la sardana , calladament, sense estridències, sense sorolls i sense escrits mal sonants, i aquest treball el fan a casa nostre que prous problemes hi tenim dintre el món de la sardana.

Aquestes imatges corresponen a la presentació del llibre d'Aplecs de Catalunya Nord i Catalunya. L'acte va tenir lloc a Perpinyà el dia 16 de febrer de 2008.
A part de la presentació del llibre, es va fer una gran reivindicació del sardanisme sobre tot a la Catalunya Nord. El president de la Federació sardanista del Rosselló va remarcar la molta ajuda que reben de les autoritats de torn siguin del color que siguin, cosa que el Director del Centre de Promoció de la Cultura Popular i tradicional de la Generalitat de Catalunya , va dir que a Catalunya és diferent (serà per la minsa ajuda que té el sardanisme de casa nostra, respecte a d'altres entitats d'altres cultures). L'acte va finalitzar amb un gran concert per la cobla Mil·lenària. Dirigia la cobla en Jesús Ventura, i en Jordi Molina de segon tenor. Hi havia una nodrida representació de les comarques de Barcelona, Girona, Tarragona, Lleida i de les comarques Meridionals, amb els seus respectius Presidents. Per si algú encara és creu que les sardanes van a menys, i altres li treuen importància a que la sardana sigui la dansa nacional de Catalunya, i que més a més sigui una gran reivindicació de catalanisme, que mirin aquesta guia que i trobaran més de 200 Aplecs, sense comptar altres actes paral·lels que també és toquen i ballen sardanes. febrer 2008.

Mala pesa al teler...

Reproduïm l’article publicat a www.ensdecomunicacio.cat, que parla sobre com han quedat els pressupostos de Cultura de la Generalitat per l’any 2008.

23/11/2007- EL CONSELLER DE CULTURA I MITJANS DE COMUNICACIÓ PRESENTA AL PARLAMENT ELS PRESSUPOSTOS DEL SEU DEPARTAMENT PEL 2008

En la seva intervenció no va fer cap referència al Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional ni al Moviment Associatiu Cultural Català.

Una delegació de l´ENS seguí en directe la presentació dels pressupostos del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació a la Comissió de Política Cultural del Parlament de Catalunya.

El conseller va iniciar la seva intervenció reconeixen que es tractaven d´uns pressupostos centrats en la moderació i la contenció, degut als menors ingressos dels previstos que la Generalitat ha tingut.

A banda de constatar que el Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional ha desaparegut com a tal dins del pressupost del Departament trobant-se integrat dins del de la Secretaria General de Cultura, un dels aspectes que des de l´ENS volem destacar com a més preocupant és la rebaixada pressupostària real que ha suposat per aquest Centre el pressupost pel 2008, ja que només se li augmenta 7.000,00€ (set mil euros), significant d´aquesta manera –a l’aplicar-se l’IPC del 3,1% previst- una reducció real d’un 3% respecte al pressupost de 2007 (265.087,00€ menys), disposant en definitiva pel 2008 de 8.777.000,00€ més 7.000,00€.

Molt mala notícia pel Moviment Associatiu Cultural Català per la nefasta repercussió que tindrà en tot el teixit. novembre 2007

La discriminació de la sardana.
És decebedor que la Generalitat, l'any passat dones 75.000 euros a la Feria de Abril, i als 77 aplecs a les comarques barcelonines els hi van donar 50.000 euros entre tots, casi que no caldria fer cap comentari però si, preguntar als nostres polítics perquè la sardana no te al menys el mateix tractament ?.Que no oblidin que la sardana també és cultura. I si de protegir les cultures es tracta, la sardana hauria estar en primer lloc. 31.10.2007

Colla sardanista AMUNT I CRITS de Girona

Va ser a l'any 1987 que degut a que sovintejaven les trobades de colles sardanistes veteranes, un grup d'antics dansaires dels anys 1940-1950 procedents de les colles d'Amunt i Crits, varen decidir crear una colla amb el mateix nom, tot recordant la seva època de competició.

Al 1992 varen celebrar el 50è aniversari i el mestre Ricard Viladesau els va dedicar la sardana que porta per nom Noces d'Or.

Durant 20 anys, han participat a nombroses trobades de colles veteranes, amb entusiasme i la il·lusió de sempre. Aquesta colla ha fet un camí de gran mèrit dins del món sardanista, perquè la sardana fou, és i serà per a tots nosaltres l'expressió viva del catalanisme del nostre poble.

Avui, aquesta colla, davant la impossibilitat de poder superar les greus dificultats i també per manca de relleu, ha decidit posar punt i final a aquests meravellosos 20 anys, tot desitjant i encoratjant a les colles avui aquí presents, que no deixin morir mai la sardana.

Que aquesta rotllana, que dintre de pocs moments puntejarà per darrer cop com a formació, els compassos de la seva sardana, Amunt i Crits, serveixi d'exemple per a tot aquests joves que avui, amb il·lusió, lluiteu per aconseguir el millor lloc en la classificació, que aquesta il·lusió no defalleixi mai, que malgrat passin els anys, continueu ballant, només així, amb dansaires propers als 80 anys, aconseguirem que la sardana es mantingui en el lloc que li correspon, el més alt de la nostra cultura catalana. Que visqui per sempre, entre tots nosaltres, l'esperit de la colla Amunt i Crits.

(Text que es va llegir al Concurs de Colles Sardanistes de Girona l'1 de novembre passat i que fa referència al comiat de la colla veterana Amunt i Crits)

Nosaltres volem testimoniar la nostra admiració envers tots els dansaires de la colla, i en especial al seu capdanser en Josep Birba. Gràcies pel vostre entusiasme en el decurs d'aquests 20 anys com a colla veterana, per la feina feta en bé de la sardana. gener 2007

Tots els sardanistes som conscients del problemes que tenim en el món de la sardana. Alguns són tan crònics que potser ja no tenen solució.

1 Els mitjans de comunicació sobre tot ràdio i televisió, cada vegada ens ignoren més, com per exemple fer fora d'antena el millor programa com era So de cobla. El programa de televisió Nydia, que de vegades es parla de tot menys de sardanes, els altres programes de la nostra ràdio, ni fu ni fa, programes en continguts molt pobres.

2 Els mitjans escrits: uns ens ignoren del tot i altres a mitges. Un diari que els divendres dóna informació ho fa amb moltes mancances, el seu autor es veu que està molt cansat, i no dona la informació tal com la troba a infosardana de la Federació.

3 I ara que parlem de la Federació sardanista, fa llàstima i ganes de plorar el que alguns escriuen en el Fòrum, a uns se'ls nota un ressentiment que no s'entén i que no treu cap a res. Només molts pocs ho fan en clau constructiva, els altres no tenen idea de res.

4 Les capelletes i la discriminació. D'un temps ençà s'està agreujant un fet que és molt preocupant. És el rebuig de moltes anelles a deixar entrar altres sardanistes a la rotllana. Està clar que els que fan això, de sardanistes en tenen molt poc, i no saben que la veritable essència de la sardana és tot el contrari, ells pensen que ballen tan "bé" que no admeten a ningú que no tingui el "carnet" de bon ballador, això provoca mals entesos, desengany i protestes com la que va fer recentment una senyora el 6 d'octubre a la bústia del diari Avui. Està clar que si uns fan mal fet amb aquesta actitud, els altres, els que volen entrar a una rotllana també tindrien de mirar el nivell d'aquella rotllana, i no intentar entrar allà on no els correspon, el nivell de cadascú també compta.( Aquest comentari no té res a veure amb les colles sardanistes quant estan assajant.) Amb una mica de bona voluntat per part de tots aquest problema no existiria.
I així hem arribat a un món sardanista dividit, uns que en saben "tan", que no obren mai la rotllana a ningú sense saber si en saben més o menys, són insolidaris i a vegades mal educats, ells ballen sardanes només per divertir-se, sense cap sentiment, tot ballant fan cara de preocupats només pendents del "sermonaire" que canta els aires i el salt, (que de vegades en diu més del que toca la cobla). Aquests jo els definiria com a balladors de sardanes, no sardanistes.
La majoria no fan mai el gest de comprar una tireta d'un sorteig o simplement fer una aportació a
canvi d'una floreta. També ballen a la "reserva", en un racó lluny de tothom, perquè ells "diuen" tenen un nivell i no admeten intrusos. És trist oi?.
I pobres, quan van sols semblen ànimes en pena, no troben ni s'atreveixen a entrar en qualsevol
rotllana. Els vertaders sardanistes són aquells que sempre estan disposats a obrir la rotllana . Els
altres no, perquè ells només van a divertir-se, i els que no en saben prou, segons ells que n'aprenguin.

5 I per últim, dirigit als nous compositors de sardanes. Atès que ara esta tan de moda allò de "trencar motlles" alguns d'aquest compositors novells s'ho han agafat tan al peu de la lletra, que de vegades hi han composicions que s'escolta de tot menys una sardana. Alerta que per aquest camí també es desvirtua la sardana, altre cosa és la música per a cobla i naturalment els temes lliures. Tot evoluciona, i la sardana també, però senyors amb mida i sentit comú. novembre 2006

1.- La creació d'un espai web de Catalunya Ràdio amb un programa d'una hora de Joaquim Rutllant que es podrà consultar a qualsevol hora del dia durant el set dies de la setmana.

2 .- Per acabar de recollir totes les sensibilitats de la vostre Federació, la creació d'un altre espai al web de Catalunya Ràdio amb el programa d'una hora “ So de Cobla” d'Ignasi Pinyol. Estarà també a la disposició de tothom a qualsevol hora del dia durant els set dies de la setmana

3.- Una campanya de promoció entre els casals catalans del món perquè escoltin els diferents programes que fem sobre sardanes utilitzant les tecnologies més noves.

Apa nois, ja ho sabeu, ara podeu escoltar So de Cobla, però compte, haureu de gastar uns bons diners i comprar un ordinador, haureu de contractar una ADSL , anar a l'escola a aprendre informàtica. Senyora Bonet, vostè creu que les persones més aviat grans estan en disposició de suportar unes despeses que no poden assumir ?, creu que algunes d'aquestes persones voldran anar a l'escola ?, o és que vostè amb les seves decisions ja és conscient que les margina? pel sols fet de no ésser joves?. Vostè sap qui escolta el programes de sardanes?, possiblement no ho sap, perquè sinó les seves decisions foren diferents.
Si vostè creu que la sardana també és patrimoni de la nostra cultura, sap qui va ser en aquells anys difícils van lluitar perquè la sardana no fos exclosa?, doncs miri som els mateixos que ara ens veiem exclosos, amb les seves absurdes decisions. Vostès nomes tenen en ment una fita una mica malaltissa: els índex d'audiència, peti qui peti i caigui qui caigui, encara que el que peti o caigui sigui la nostre cultura. Reflexionin si en saben.
I la Federació que hi diu, doncs res com sempre, els seus dirigents sembla que són en un altra galàxia, o que estant tan pressionats que no poden dir res... ja els sembla bé aquesta marginació oi ?.
Ah, he trobat molt encertat un comunicat de Palamós sardanista, que hi diu: Catalunya Música i a Icat fm (abans Catalunya Cultura) s'han carregat definitivament la sardana a la seva graella de programació i només han mantingut el programa Mans de Catalunya Ràdio, que s'emet abans que els galls cantin de bon matí. maig 2006.

SO DE COBLA

Des que Palamòs va donar la notícia de la supressió de So de Cobla, se n'ha escrit molt. Tot fullaraca. La realitat és que ens hem quedat sense el programa.
Quan la Federació va iniciar el liderat, la majoria vam tenir l'esperança que es duria a terme una bona negociació i el So de Cobla tornaria a l'antena. Però ha resultat tot el contrari. Des que l'Administració va donar un toc... la Federació es va fer enrera i va tancar-se a tota mena de protestes (les signatures no van servir de res).
El president de la Federació va tenir por de perdre la cadira?... Ens agradaria saber-ho, perquè si fos veritat, convindria un canvi.
Quant a la Corporació de Ràdio i Televisió, no s'entén com van treure el millor programa de sardanes, com era So de Cobla. Per què van eliminar aquest i no l'altra de Catalunya ràdio, que té moltes mancances?. És que aquí hi ha jugat també els cops de colze? O és que la sardana ara també té color polític?
Les raons tècniques que ens van donar pels dies que la pàgina Web de la Federació va estar inactiva, no s'aguanten per enlloc. Potser van voler amagar el cap sota l'ala?... març 2006.

El passat cap de setmana, Ignasi Piñol, realitzador del programa So de Cobla de Catalunya Música va anunciar la decisió de l'emissora de suprimir el seu espai de la graella de programació. Aquest fet no es deu a la qualitat de l'esmentat programa, un dels més professionals, documentats i recomanables de tot l'àmbit sardanista, sino a la intenció de Catalunya Música de dedicar el 100% de la seva graella a la música clàssica des d'aquest passat dilluns.

Entenent i respectant al màxim l'autonomia de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió per dedicar una de les seves cadenes exclusivament a la música clàssica, creiem que la Ràdio Nacional de Catalunya ha de prendre les seves decisions de forma que no causin cap perjudici a cap vessant de la Cultura Catalana. En el cas que ens ocupa, la sardana, estem parlant d'una manifestació cultural molt activa i dinàmica que genera més de 3000 activitats anuals, amb un públic seguidor molt fidel i entusiasta, però que segueix sent una gran desconeguda per la major part de la població del nostre país. És precisament per aquesta dissociació entre el gran potencial de la sardana i el desconeixement que se'n té que necessitem el màxim suport de tots els mitjans de comunicació i, molt especialment, dels de caràcter públic.

En aquest sentit, hauríem de fer passos endavant i aconseguir millors programes i horaris que ens permetin presentar millor la nostra cultura, com a fet viu d'aquest segle i no com a record nostàlgic del passat. La presència de la cultura catalana, repeteixo, necessitaria fer passos endavant en els mitjans de comunicació públics, però el que no pot permetre's és fer ni un sol pas enrere. Reduir dues hores a la setmana la presència de la sardana en els mitjans públics de comunicació és un cop molt fort i més quan això suposa una reducció de gairebé el 50% dels temps total d'emissió sardanista al conjunt de canals de la Ràdio Nacional de Catalunya i, cal repetir-ho, la pèrdua d'un dels millors programes sardanistes de la ràdio moderna.

Esmentant paraules literals extretes del web de Catalunya Ràdio, "Un dels primers objectius de la nova direcció de Catalunya Ràdio va ser renovar l'oferta de totes les emissores del grup. Catalunya Música és el primer canal que presenta els canvis". Correm el risc de que quan aquesta renovació s'estengui a la resta d'emissores del grup, sigui amb la mateixa poca sensibilitat cap a la cultura popular catalana. És feina de tots evitar-ho. Catalunya Cultura, una emissora dedicada exclusivament al fet cultural, hauria d'esdevenir l'altaveu natural de les nostres activitats, complementat amb, almenys, un manteniment de la programació actual dins de Catalunya Ràdio i un tractament normalitzat del fet cultural propi dins la programació generalista. Per aquest motiu, demanem el recolzament de totes aquelles persones i entitats que siguin sensibles a la problemàtica de la cultura tradicional catalana en general i la sardanista en particular. Ara hem d'evitar la reducció d'aquest gairebé 50% d'hores d'emissió sardanista però hem d'anar molt més enllà. Hem d'obrir canals de diàleg que permetin que quan els continguts de Catalunya Cultura i Catalunya Ràdio es renovin d'aquí a uns mesos, sigui tenint en compte que Catalunya, a més de necessitar un nou Estatut i reivindicar-se com a nació, també ha de reivindicar-se com a terra de geganters, castellers, bastoners, esbarts, músics i compositors, balladors de sardanes, etc. Això no ens ho han de concedir a Madrid, sino als mitjans de comunicació públics del nostre propi país. Per tant, hauria de ser molt més senzill.

El proper dia 23 de Gener, en Bartomeu Duran, President de la Federació Sardanista té concertada una entrevista amb Oleguer Sarsanedas, director de Catalunya Ràdio. Volem plantejar al Sr. Sarsanedas les nostres preocupacions i volem fer-ho amb el màxim recolzament. Per aquest motiu, demanem el vostre suport a través de cartes i correus electrònics, i que us involucreu activament en la recollida de signatures, que necessitem tenir no més tard del dia 20 de Gener.

La Federació Sardanista de Catalunya es compromet, una vegada celebrada aquesta entrevista amb el director de Catalunya Ràdio, a convocar una assemblea extraordinària amb totes les entitats o Federacions de Cultura Popular per explicar la resolució obtinguda en l’entrevista concertada i estudiar entre tots, si és necessari, el nou camí a seguir per la completa normalització en els programes radiofònics i probablement de la Televisió de Catalunya

Adjuntem a aquest correu un formulari de recollida de signatures, que també trobareu a http://fed.sardanista.com/, i hem creat una adreça de correu electrònic: campanyacatradio@fed.sardanista.com on us demanem que ens transmeteu les vostres cartes d'adhesió, llistes de persones que suporten la nostra petició i comentaris, els quals farem arribar oportunament al Sr. Sarsanedas en el decurs de l'esmentada reunió. En els correus electrònics, cal que indiqueu el nom complet i DNI de tots els signants i, en el cas d'entitats, el nom sencer i CIF. En el cas de col·lectius, també us agrairem que demaneu el suport individual dels membres que el formen. Demanem a totes aquelles persones sensibles a la nostra causa i que participin en esdeveniments de cultura popular catalana durant aquest cap de setmana, que ens ajudin recollint signatures utilitzant l'imprès adjunt.

Al mateix temps, us demanem que reenvieu amb rapidesa aquest correu a totes aquelles persones, entitats i institucions que sapigueu que són sensibles a les necessitats de la cultura popular catalana, demanant-los també la seva adhesió a través dels mateixos mitjans.
Federació Sardanista de Catalunya. 2006

LA SARDANA, ENS LA VOLEN ALIMINAR...

"Sense donar explicacions, la direcció de Catalunya Música ha decidit eliminar l'únic programa (So de cobla) que l'emissora dedicava a la música de cobla. A les emissores públiques de la Generalitat, les sardanes queden encara més relegades, marginades en horaris intempestius. És una nova mostra d’arraconament de la nostra dansa i de la cultura popular catalana, precisament per part de qui hauria de fomentar-les.

El món sardanista veu com, any rere any, les institucions públiques – que haurien de vetllar per la defensa i l’impuls d’un signe clar de la nostra identitat – no destinen ni prou recursos, ni gaire esforç, ni massa interès vers la sardana, patrimoni cultural del poble català i una mostra de la nostra identitat com a país.

Fem una crida a Catalunya Música perquè reconsideri aquesta decisió, i ens dirigim a totes les institucions i a totes les persones i entitats catalanes públiques i privades, perquè es prenguin mesures per impulsar, prestigiar i revitalitzar la sardana com es mereix. 2005

REFLEXIONS D'ESTIU
A mig juliol, a la columna sardanista dels dimecres, en Josep Pascual feia una dura crítica a l'immobilisme sardanista.
AI cap d'uns quants dies em va arribar la revista de l'Obra i en Jordi Lara també carregava les tintes en semblants consideracions.
La meva opinió és que tenen una part de raó però penso que en algun cas empren algunes paraules massa dures.
En Pascual diu que hem acabat imprimint a la sardana un to retrògrad i ranci. També diu que amb la democràcia la sardana va perdre tota la seva expressió de catalanitat. En aquest cas no hi estic gens d'acord. AI meu entendre mirar la sardana només com una música i una dansa més és un disbarat. És veritat que hauríem d'aconseguir que la sardana fos atractiva per si sola i la prova que ho podem aconseguir la tenim en moltíssims sardanistes que hem passat les millors hores de la nostra vida ballant i escoltant sardanes. Però, al mateix temps, sardana i cobla tenen un component identitari, de patrimoni propi, que no es pot obviar de cap manera.
Un dia vàrem preguntar al gran Josep Ma. Ainaud que ens digués, ben sincerament, quin lloc jeràrquic ocupava al seu parer la sardana, dins la llista d'identitats del nostre país. Ens va dir que li atorgava el segon lloc, darrere de la llengua.
Si la llengua, per diferents motius, perd pes. Sí la sardana, en aquest cas per opinió pròpia, diem que no és cap expressió de catalanitat, no sé pas si anem massa bé.
Tanco el tema d'identitat. En Josep Pascual, en Jordi Lara i d'altres, apunten clarament per un gairebé radical canvi de comportament i anar a nous criteris, nous camins, noves coses.
Jo estic gairebé segur que els directius d'entitats sardanistes hi estarien d'acord, si les novetats aporten jovent i ajuden a fer que més ciu tadans de Catalunya ballin sardanes.
Però no n'estem segurs que amb grans canvis passi tot això. Hem fet proves i no han donat massa resul tats.
No sigui cas que amb grans invents perdem bous i esquelles. És cert que la sardana no va prou bé, però tampoc és el desastre que algú apunta. És allò del got mig ple o mig buit. Jo penso que encara està mig ple.
En tot cas, benvingudes les novetats que ens puguin ajudar. Ens trobem, però, que moltes entitats sardanistes no sabem fer altra cosa que el que hem fet sempre: organitzar ballades, aplecs i concerts i programar sardanes de Josep Saderra, de Viladesau, de Tarridas i de Josep Serra. És clar; per alguns això pot semblar coses ràncies i que es fan des de l'any de la picor, però és el que amb tota la bona voluntat del món sabem fer i ens agrada. Aquest escrit meu no és pas un escrit de rèplica. És un comentari encaminat a voler buscar solucions.
Per això m'agradaria que en Pascual, en Lara i els que propicien fer canvis importants, ens diguin 5, 7 o 10 iniciatives, més o menys concretes, de coses que haurien de canviar. Serà un servei important a la sardana i a les entitats.
Josep Pomés. (De la revista ROTLLANA, de l'Agrupació sardanista l'Ideal d'en Clavé, del mes de setembre de 2005)

Nosaltres hi afegim: Tots els que propugnen canvis no diuen quins, perquè si aquests canvis passen per barrejar altres músiques a la sardana, és una aberració; si els canvis passen perquè las sardanes tinguin un tiratge únic, una altra aberració. Si, com diu aquest senyor, la sardana es retrògrada, doncs que comenci ell mateix a fer canvis, quan toca a la cobla, que es pentini amb una bona cresta, que es posi una samarreta de molts colors i lletres, que es faci deu o dotze tatuatges, i que en comptes de tocar la tibla faci soroll amb una mà de morter com si fes all i oli, seria un bon canvi oi?. I als nous compositors que tantes ganes de trencar motlles ténen, els hi demanaríem que escoltin moltes vegades en Garreta,Morera,Toldrà,Serra i tants que han aportat a la sardana la millor música, i llavors si es veuen capacitats que composin música de sardanes, i si no, que es dediquin a mecànic o forner que també guanyaran diners. novembre 2005

Les diferents emissores en els seus respectius programes de sardanes recomanen que treiem informació de la Federació Sardanista en la seva pàgina WEB, que sempre s'ajusta molt a la realitat dels actes sardanistes que es fan arreu de Catalunya. Però partint de la base que no tothom pot accedir a internnet, ens trobem que molts sardanistes es refien dels programes de ràdio ( que de vegades es molt deficitària la informació) i sobre tot, també dels diaris, hi aquí és a on hi ha la informació pobre i mal feta. Un diari que el divendres dona l'agenda sardanista, el seu responsable no té massa cura de fer la feina ben feta, oblidant-se de ballades que es fan a Barcelona i altres punts de Catalunya i que a Internet si que hi son. Sense anar més lluny el passat divendres dia 18 de juny la única audició que hi havia a Barcelona per la tarda se li va oblidar.
Nosaltres pensem que si no sap fer la feina més bé i li falta il·lusió que doni pas a un altre persona amb més empenta i entusiasme per la sardana. juny 2005.

NO ANEM PAS MASSA BÉ

Allà dies llegíem al diari que la FECAC, entitat organitzadora de la Fira d'Abril, ha rebut de la Generalitat mig milió d'euros en dos anys.
Per les notes que jo tinc, això deu ser, aproximadament, la meitat del que la Generalitat ha dedicat a subvencionar la sardana a tot Catalunya.
Ho repeteixo perquè si més no per mi és força il·lustratiu:
Els 4.500 actes sardanistes que es fan a tot Catalunya al llarg de l'any, reben de la Generalitat només el doble del que rep la Fira d'Abril.
La Fira d'Abril és un tema de controvèrsia i al parlar-ne corres el risc de crear-te algunes antipaties, però quan els cabells se't van tornant blancs i has donat moltes i moltes voltes per la vida, arribes a la conclusió que has de dir el que penses i el que penso és que és un disbarat la diferència entre ambdues quantitats.
Pels dos costats. Així, en números absoluts, trobo força elevades les subvencions atorgades a la Fira d'Abril, tenint en compte que també n'hi atorga l'Ajuntament. Però no hi vull profunditzar perquè em costa de determinar exactament si són raonables o no. EI que sí sé és que si la Fira d'Abril rep aquestes subvencions de la Generalitat, tota aquesta extraordinària quantitat d'actes sardanistes que se celebren arreu de Catalunya, n'haurien de rebre cent vegades més.
No pot ser aquesta escandalosa desproporció. Tinc els meus dubtes que si els catalans que viuen a Andalusia un dia volguessin fer una gran festa sardanista allà, la Junta d'Andalusia fos tan generosa com la nostra Generalitat.
Aquestes notícies i els criteris d'alguns mandataris dels nostres estaments, ens fan mal.
Veiem la seva escala de valors molt diferent de la nostra. Em penso que no anem pas massa bé.
Donem poca importància a les nostres coses. Parlo de la sardana. Segurament deu haver-hi altres greuges comparatius, però avui em refereixo concretament a la sardana, com un dels signes culturals importants de Catalunya.
La sardana tira endavant, EXCLUSSIVAMENT, pels centenars de persones que tenim com a deure propi dedicar-hi esforços per a mantenir-la i oferir-la als ciutadans de les nostres poblacions d'arreu de Catalunya. Però els grans col·lectius començant per les Institucions i els seus representants, els mitjans de comunicació, els empresaris i els intel·lectuals, llevat d'honorables excepcions, no fan cap cas de la sardana. En veiem exemples contínuament.
Si molts països tinguessin aquesta extraordinària riquesa cultural que és la sardana, aquesta excepcional formació única que és la cobla, una dansa amb tans valors de germanor, democràtics, ecològics i universals, ben segur que tindria un ressò molt més alt, a tot arreu, del que té al nostre País. N'estic cert. Allà temps deia aquí mateix que ens caldria una enquesta, sobre tot de polítics i intel·lectuals, per conèixer la seva opinió sincera de la sardana, perquè deia que potser els sardanistes la sobrevalorem.
Però a mida que passa el temps no em cal aquesta enquesta perquè anem veient quotidianament
la resposta Els sardanistes continuarem treballant pels valors identitaris i festius que creiem té la sardana, però com deia molt encertadament l'Espar Ticó a la seva carta a l'Avui, no som de ferro i poc a poc és va corcant la fusta del nostre entusiasme.
Josep Pomés. De la revista ROTLLANA, de l'Agrupació l'Ideal d'en Clavé de le Roquetes. 2005

a) Hem demanat a 80 artistes del més ben considerats del moment actual que fessin una obra sobre la sardana. No, no, no, tots no, excepte 15. I això dins un projecte de fer una exposició itinerant per tot Europa. (AI seu moment motu proprio van dedicar obres a la sardana Cases, Miró, Dalí, Picasso, CI avé, Guinovart, Tàpies...)
b) Hem demanat a títol personal a 200 empresaris representatius i rics que ens ajudessin a pagar els viatges de la cobla, dels nois originaris de tots els continents que aniran a ballar a Grècia, a Sardenya i a Sicília la sardana de germanor universal i del grup de l'Escala-Empúries, que ballaran danses gregues a Grècia (un grup de forces estan aprenent a ballar la sardana per fer una ballada conjunta). Respostes, dues. Una, amb diners, i l'altra, amb espècies. Algú ens ha dit cruament: "La sardana no ens interessa". Algú altre, multimilionari, que no tenien pressupost...
c) Hem convocat amb anuncis vistents i repetits a tots els diaris en català unes sessions per explicar el projecte EI Pont de la Mar Blava i la petició que llegirem al president del COI, demanant que la sardana sigui la dansa dels Jocs Olímpics. Això després que el Senat espanyol refusés per 9 en contra i 7 a favor una petició presentada pel senador Varela, per demanar que la UNESCO la considerés Patrimoni de la Humanitat. Resposta: 120 persones a l'Ateneu Barcelonès i 40 al Gran Teatre del Uceu (Sala dels Miralls).
Dimecres a la tarda presentem el projecte a Òmnium Cultural de Barcelona. Vindrà la gent? Patim.
d) La campanya per l'ensenyament de la sardana d'EI país a l'escola, l'any 1987 va tenir 25.000 alumnes. Aquest any, 3.400. Quan surten de l'escola s'obliden de la sardana per sempre més.
e) A Martorell l'any 1989 hi havia una munió de colles sardanistes. EI 2003 pràcticament s'han extingit. I això arreu.
La gent que avui dia balla la sardana és la gent gran. A les catifes de Corpus a Sitges, a la Garriga, a Caldes de Montbui o a Balaguer passa el mateix. Les fan la gent gran.
Amics lectors del diari AVUI: hi ha coses més importants que la sardana, ho sabem. Però la sardana, la Patum, les catifes de flors, la processó de Verges, les representacions populars de la Passió, tot el patrimoni de cultura popular... també s'han de mantenir i potenciar. Catalunya és tot!
Estem trists i sols. És molt difícil tirar endavant les coses que sentim com a pròpies sense l'escalf col·lectiu. És molt difícil tenir fe i esperança per més que ens diguin: "Heu de tenir fe! Heu de tenir esperança! A tot Europa passa igual. No hi ha esperit". Mal consol.
Aquells elogis de la sardana de Richard Strauss, de Schweitzer, d'Einstein ja no ens fan efecte. Sabem que no podem tirar la tovallola. Sabem Que "ningú Que mira endarrere quan ja té la mà a l'arada no és apte per al Regne de Déu" (Uuc 9.51-62). Volem tirar endavant, però ara i avui estem perdent l'esperança, i sense esperança és impossible mantenir la mà a l'arada com l'hem tingut posada sempre. No som de ferro!
Josep Espar i Ticó. Barcelona 2005